CANNES

Com és fàcil de imaginar, he passat uns dies a Cannes. Treballant. Si, ja comprenc que per a molts això sona estrany. Quan un veu lles imatges de la “beautiful people” pujant la catifa vermella del Palau de Festivals, o somrient davant la platja, no és fàcil pensar que en aquest entorn es pugui treballar. Però així és. Cannes és una gran fira mundial del cinema, un punt de trobada excepcional de professionals d’arreu del mon, un enorme mercat on es comparen productes, s’examinen projectes, es compra, es ven, i es fan o reforcen els contactes que n’han de permetre de nous. I, de forma paral•lela , els diferents organismes nacionals i internacionals de promoció i de suport del cinema, i els responsables de tots els altres grans festivals també es fan presents en múltiples actes, trobades, seminaris, dinars i còctels. Això és Cannes. I això ha esta la meva agenda: intentar veure al màxim de gent (d’arreu d’Europa, de Estats Units, d’Argentina i Brasil...) amb l’honor i responsabilitat de ser el màxim representant de la cinematografia espanyola.

Però que ningú pensi que em queixo del que ha estat un ritme trepidant! Han estat dies tan intensos com enriquidors (i certament en un entorn molt agradable) que amb moltes reunions i trobades m’han permès prendre el pols a la realitat d’aquesta forma cultural que no es pot desenvolupar sense indústria. El diagnòstic?: Les reflexions que n’he tret donarien per un llibre, no per a un blog. Però diria que estem molt bé de salut en termes creatius, amb molt poc a envejar a altres cinematografies europees. Però que podem fer millor les coses per a convertir aquesta energia creativa d’altíssima qualitat en un conjunt de pel•lícules sòlides que tinguin el mercat que els hi correspon, dins i fors d’Espanya.

I, és clar, a Cannes també es veu cinema. Jo confesso que no he tingut com altres el coratge d’assistir a cap de les projeccions de les 8.30 del matí. Ni tampoc durant el dia, corrent amunt i avall de reunió en reunió. Però he tingut la sort de ser convidat a quatre pel•lícules de participació espanyola. “Ágora”, fora de competició, “Los abrazos rotos” a la secció oficial, i dues pel•lícules “petites” –o no tant- a la Setmana de la Crítica, a les que vaig sumar una pel•lícula del xinès Ang Lee. (M’he quedat sense veure l’obra de la Isabel Coixet, segur que magnífica com els seus treballs precedents). Bona ocasió també per parlar amb els productors, directors i en alguns casos actors o actrius de cada una d’elles. Ja imagino que detallar com ha anat la gestió d’aquesta part del meu temps (que com correspon inclou algun sopar divertit i alguna festa nocturna vora la platja) seria més atractiu per molts, però lamento perdre l’ocasió de convertir-me en cronista de societat. Potser ho guardarem per les memòries!

VIVE LA FRANCE!

Fa una setmana que he canviat de feina i sembla que hi porti sis mesos! Suposo que això té alguna relació amb la intensitat del que han estat aquests dies.
Tot i ser a Madrid, no he coincidit amb la “parella reial” de França. Però he anat seguint la seva estela de molt, molt a prop. Tan pel que fa a la part social i cultural com en el que se suposa que és el més important malgrat que n’hem sentit molt menys a la premsa, les reunions polítiques.
En realitat, aquesta distinció la podríem discutir una bona estona. Perquè podem dir que molt sèriament que també els actes polítics d’una visita d’Estat son una mica actes socials, en la mida en que no són trobades en les que es decideixi res, en les que es creï res de nou. Son la presentació a la societat, en aquest cas a la societat espanyola, del compromís polític del visitant amb els nostres problemes i amb allò que d’ell, de Sarkozy, depèn per arreglar-los. Un acte social. I al mateix temps, la dimensió aparentment frívola de tot el que ha envoltat a la Primera Dama de França, en realitat té en si mateixa un impacte molt més seriós. Tan seriós com qualsevol campanya de imatge. Milions de persones arreu de l’Estat estan avui emocionalment una mica més propers de França del que estaven fa una setmana. Això és important? A mi em sembla que si: entre veïns és important tot allò que ens fa més o menys simpàtics els uns pels altres, tot allò que posa oli a la relació i la fa més còmoda.
I en aquesta mateixa setmana hem mirat també cap a França per un altre motiu, en saber que dues pel•lícules espanyoles, una d’elles catalana, aniran a competir al Festival de Cannes, mentre una tercera es presentarà fora de competició. I hi ha més representació en altres seccions. Tot un rècord en si mateix, que pot ajudar de manera important a una part de la societat espanyola a recuperar el respecte que des de fa uns anys ha perdut pel seu propi cinema. Si hagués d’escollir entre la importància de l’ Oscar de Hollywood, i la d’una Palma d’Or a Cannes, crec que em quedaria amb la segona. Clar que en termes comercials no representa el mateix, evidentment. Però habitualment, i aquest anys no és excepció, el Jurat de Cannes és una institució de prestigi on compta poc o res la promoció, el pur màrketing i les simpaties. Compta la qualitat (tal com ells l’entenguin, clar). Per la meva feina, jo haig de ser neutre entre les abraçades de l’Almodóvar i els sons japonesos de la Coixet. Així que no diré més: a veure si hi ha sort.

És possible un blog?

Fa poc menys de cinc anys, la Margot Wallström, en el moment de ser nomenada Comissària europea, amb responsabilitats sobre la comunicació de la UE amb els ciutadans, va decidir començar a escriure el seu blog personal. Ho va fer públic, i va començar a escriure amb la mateixa naturalitat amb la que hauria explicat la seva feina i reflexions als seus amics i coneguts.
Però els problemes no van trigar gaire en arribar. No hi havia precedent. Els seus comentaris, eren els de la Sra Wallström a títol particular? O eren els de la Vicepresidenta de la Comissió? Com s'havia de fer per a distingir a una de l'altra? Era lícit, aquell blog, segons les regles internes de la Comissió europea?
Han passat alguns anys. Margot Wallström segueix escrivint (http://blogs.ec.europa.eu/wallstrom/). I ja ningú li qüestiona el dret de fer-ho. Quan escriu no representa a ningú. Però amb els seus escrits acosta el poder europeu a milers de ciutadans.

Fins fa pocs dies jo he tingut una via oberta de diàleg amb la gent a través de internet. Amb missatges d'anada i tornada. Amb correus de tota mena que he intentat respondre. I en un dia com avui, em plantejo com ha de ser això a partir d'ara. Ara he assumit un càrrec, una responsabilitat dins de l'Administració General de l'Estat. Per a uns, una simple feina més, com si fos a una multinacional. Per a altres, una situació una mica més complexa: la feina serveix l'interès general, el nomenament és polític, els salari és públic, les obligacions i facultats venen determinades per una llei específica. Segons el que es digui i com es digui, pot comprometre al Govern o al Ministeri. En aquestes condicions... és possible escriure un blog realment personal?

Ho intentarem. Si altres se’n han sortit, es deu poder fer. Però deixem-ho dit des d'ara: això, i tot el que pugui seguir, ho escriu Ignasi Guardans. No el Director General de l'ICAA. Ni el militant de tal o qual partit. Veurem si me’n surto.

Fins aviat.

Nova etapa

Expliquen els mitjans de comunicació que he rebut, i acceptat, una proposta de gran confiança i responsabilitat, per dirigir la política cinematogràfica i audiovisual a les ordres de la flamant Ministra de Cultura. Suposo que si ho expliquen tants mitjans, deu ser veritat! Per prudència i sentit comú, és obvi que ni puc ni he de comentar res sobre el contingut d'un encàrrec que només es materialitzaria amb la decisió corresponent del Consell de Ministres. Acostumat a no dir mai que no a cap mitjà de comunicació que em demani les coses amb respecte, caldrà adaptar-se a una nova etapa. Sí que vull subratllar des d'ara que espero no molestar ningú amb aquest pas. I que si això passés, ho lamentaria, de veritat. Encara que em costa una mica entendre que qui acceptaria sense problemes la meva incorporació com a directiu a una multinacional nord-americana o de Corea, pugui criticar-me si decideixo acceptar un encàrrec apassionant de servei públic i a favor dels interessos generals.

En tot cas, si les coses segueixen el curs que anuncien, espero no cometre massa errors, i correspondre a la confiança de la meva bona amiga Ángeles González-Sinde (i també -ho diré clar- a la confiança indirecta de qui l'ha nomenat Ministra) amb la mateixa serietat, lleialtat i energies que he aplicat fins avui en les meves successives activitats.

Aquesta setmana volaré cap a Estrasburg per última vegada. Amb la presentació de la renúncia a la meva acta de diputat (i amb unes quantes abraçades i petons a gent amb qui he compartit moltes hores de feina) tancaré formalment aquesta llarga etapa parlamentària que tantes satisfaccions m'ha donat. Amb això, deixaré automàticament també qualsevol càrrec orgànic en CDC. I ja, quan prengui la decisió qui l'han de prendre, començarà un nou temps, nou guió, nou plató i nous companys de repartiment. Però les mateixes ganes de treballar, els mateixos ideals i la mateixa vocació de servei. Ja hi haurà ocasió llavors de parlar dels reptes fascinants que té per davant la poderosa i creativa indústria del cinema, i tota la creació àudiovisual al segle XXI, el segle d'internet.